Se m’ha caigut la parpella: causes i quan convé operar

Quan algú diu «se m’ha caigut la parpella» pot estar descrivint tres problemes diferents: excés de pell a la parpella superior (dermatocalàsia), una cella que ha descendit i empeny la parpella cap avall, o una ptosi palpebral veritable, en què el múscul que aixeca la parpella ha perdut força. Només el primer es corregeix amb una [blefaroplàstia](/ca/especialitats/blefaroplastia) clàssica. S’opera quan la parpella limita la visió o hi ha un motiu estètic clar, i sempre després de confirmar quina de les tres és la causa. I hi ha una excepció que convé saber des del principi: si la parpella ha caigut de cop, no és un afer de cirurgia sinó de valoració mèdica urgent.

Per què cau la parpella: és la pell, la cella o la ptosi?

Amb l’edat, la pell de la parpella superior es torna més laxa i pot formar un plec que penja sobre les pestanyes. És la causa més freqüent i la que respon millor a la cirurgia. La segona possibilitat és que el problema no sigui a la parpella sinó a la cella: quan aquesta descendeix, empeny la pell cap avall i dona la mateixa sensació de parpella pesada. Una pista senzilla a casa és subjectar la cella amb un dit, sense forçar-la, i comprovar si la mirada s’obre; si ho fa, la cella forma part del problema, i treure només pell de la parpella pot fins i tot baixar-la més. La tercera és la ptosi veritable: la vora de la parpella queda més baixa del normal i arriba a cobrir part de la pupil·la perquè el múscul elevador, o el seu tendó, ha perdut força o s’ha desinserit. Pot ser involutiva, associar-se a l’ús prolongat de lents de contacte rígides o a cirurgia ocular prèvia, o tenir un origen neurològic. A la consulta valoro les tres alhora, perquè sovint coexisteixen i el pla depèn de quina pesa més. Ho explico amb més detall, des del punt de vista quirúrgic, a la nota sobre la blefaroplàstia superior.

Quan una parpella caiguda és una urgència?

La caiguda gradual al llarg d’anys poques vegades és urgent. La que apareix de cop, sí. Si la parpella cau en hores o dies, sobretot si s’acompanya de visió doble, mal de cap intens, una pupil·la de mida diferent de l’altra, debilitat a la cara o en altres parts del cos, o si apareix després d’un cop al cap, cal anar a urgències sense esperar una consulta de cirurgia. Al darrere hi pot haver una alteració dels nervis que mouen l’ull o la parpella, o una malaltia neuromuscular, i això s’estudia abans de qualsevol decisió estètica. També és un senyal d’alarma que la parpella caiguda variï al llarg del dia, pitjor al final de la tarda i acompanyada de visió doble: és un patró que obliga a descartar causes neuromusculars abans de plantejar una operació. Una ptosi d’origen neurològic no s’arregla amb una blefaroplàstia, i operar sense diagnòstic previ pot endarrerir un tractament que sí que importa.

Pot ser temporal? Bòtox, cirurgia ocular i altres causes que es resolen soles

Sí, en alguns casos. La toxina botulínica aplicada al front o entre les celles pot, si difon cap al múscul elevador, provocar una ptosi als pocs dies; desapareix a mesura que l’efecte de la toxina s’esgota, normalment en setmanes i en alguns casos una mica més, i mentrestant hi ha col·liris que donen una elevació lleu i temporal. També es descriu ptosi després de cirurgia ocular, com la de cataractes, o per l’ús prolongat de lents de contacte rígides, i en aquests casos el prudent és esperar uns mesos abans de decidir res, perquè una part millora amb el temps. El que no té sentit és operar una parpella en plena inflamació o poc després d’un procediment que pot haver-la causat. Si la caiguda persisteix passat aquest temps, llavors sí que s’estudia com una ptosi establerta. I quan el que molesta és només l’excés de pell, esperar no canvia el diagnòstic: la pell no es recupera, però tampoc no hi ha pressa si no limita la visió.

Quan convé operar i què s’opera en cada cas?

Té sentit operar quan la parpella tapa part del camp visual, obliga a aixecar la cella o la barbeta per veure-hi, produeix cansament en llegir o conduir, o quan el motiu estètic és clar i l’anatomia ho permet. La tècnica depèn de la causa. Si és excés de pell, es reseca el sobrant per una incisió amagada al plec natural de la parpella, amb la prudència de no treure més del necessari. Si la cella ha descendit, el gest és elevar-la, o combinar els dos passos quan els dos factors pesen. Si hi ha una ptosi veritable, s’actua sobre el mateix múscul elevador o sobre el seu tendó, o sobre un múscul accessori de la parpella quan la ptosi és lleu; els casos amb un elevador molt feble requereixen altres solucions. Per això no existeix una única «operació de la parpella caiguda», i per això és un error demanar una blefaroplàstia per defecte: una resecció de pell sobre una ptosi veritable deixa el problema de fons sense resoldre. Què es fa en cada cas, i què no, es decideix després d’una exploració que mesura la posició real de la vora de la parpella, la força del múscul i la cella.

Quins riscos i límits té operar una parpella caiguda?

La cirurgia de parpelles és fiable, però no és trivial. El risc específic de la ptosi és la correcció insuficient o excessiva, i l’asimetria entre els dos costats: es treballa amb mil·límetres, i la posició definitiva de la parpella no es veu fins que baixa la inflamació. De vegades cal un ajust o una segona intervenció. Després d’elevar la parpella pot aparèixer sequedat ocular, i si s’eleva massa, dificultat per tancar bé l’ull, cosa que exigeix vigilar la còrnia. En la resecció de pell, el límit és no deixar una parpella buidada ni tancada a la força. La recuperació de la cirurgia de parpelles és de les més ràpides de la cara, i detallo quines cures convé respectar a l’article sobre què no fer després d’una blefaroplàstia. I hi ha un límit que no és tècnic: si l’origen és neurològic o neuromuscular, la cirurgia només es planteja quan la malaltia de base està estudiada i estable.

Una parpella caiguda no és un diagnòstic, és un símptoma, i la pregunta correcta no és «com l’opero» sinó «què la causa». De vegades la resposta és una blefaroplàstia, altres una elevació de cella, altres una intervenció sobre el múscul elevador, i altres no és una qüestió quirúrgica en absolut. Aquesta decisió es pren a la consulta, amb una exploració, i no abans.

Especialitat relacionada: Blefaroplàstia

Article relacionat: Què no fer després d’una blefaroplàstia

Referències

Sobre l’autor

El Dr. Pablo Vaquero és cirurgià adjunt de Cirurgia Oral i Maxil·lofacial a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron (Barcelona) i cirurgià a l’Institut Maxil·lofacial del Centre Mèdic Teknon. Format a Hong Kong, Buenos Aires i la Charité de Berlín, és Representant Nacional de Trainees d’Espanya davant l’EACMFS i autor de publicacions científiques i del capítol de Cirurgia de Lifting del manual de referència de la SECOM CyC.

Contactar Tots els articles