Blefaroplàstia
La mirada és el primer que transmet cansament, i també el primer que delata l’edat. Però "tinc bosses" o "em cauen les parpelles" no són diagnòstics: són símptomes que poden venir de quatre estructures diferents, i cadascuna es tracta de manera diferent. Una part important de la meva feina a consulta consisteix precisament a distingir quina és la causa real, perquè operar l’estructura equivocada no millora la mirada — de vegades l’empitjora.
Quan es recomana?
- Excés de pell a la parpella superior que pesa sobre la mirada o arriba a reduir el camp visual.
- Bosses a la parpella inferior que sobresurten del contorn de la galta.
- Aspecte de cansament permanent tot i descansar bé.
- Solc marcat entre la parpella inferior i el pòmul.
El meu enfocament
A la parpella inferior sóc deliberadament conservador, i aquesta decisió té motiu. Durant anys la cirurgia de parpelles va consistir a treure: treure pell, treure múscul, treure greix. El resultat a mitjà termini d’aquesta filosofia és recognoscible a distància — l’ull enfonsat i esqueletitzat que envelleix més que les bosses que es volien corregir. Avui el criteri és el contrari: retirar el just, i en molts casos reposicionar el greix per omplir el solc en lloc d’eliminar-lo. L’objectiu no és una parpella buida, és una parpella que sembli descansada.
Quatre estructures, quatre tractaments diferents
Quan valoro una parpella inferior analitzo per separat la pell, el múscul, el greix i el suport del pòmul. L’excés de pell es comprova pessigant suaument amb la mirada cap amunt, i la seva quantitat decideix si cal una incisió externa o n’hi ha prou amb operar per dins de la parpella. La hipertròfia del múscul orbicular es veu en tancar fort els ulls o somriure de manera exagerada. El greix exigeix distingir entre una herniació real —la bossa sobresurt del pla de la galta— i una de falsa, en què la bossa sembla gran només perquè el pòmul ha perdut projecció. I el suport del pòmul condiciona el resultat de tot l’anterior. D’aquesta anàlisi, no de la queixa inicial, surt el pla quirúrgic.
No totes les ulleres s’operen
És probablement el motiu de consulta que amb més freqüència acaba en una recomanació de no operar. Sota la paraula "ulleres" s’agrupen coses molt diferents. Quan predomina el color —un to violaci o marró per pigmentació o per transparència vascular de la pell— la cirurgia no aporta res, perquè no hi ha volum a corregir; l’abordatge és dermatològic. Quan predomina el solc però el greix no està herniat de veritat, el problema sol ser la manca de projecció del pòmul, i es tracta millor afegint volum que traient-ne. I quan predominen la inflor matinal o les arrugues fines, cal descartar abans causes mèdiques i valorar tractaments de superfície. Només quan la bossa és una herniació veritable té sentit plantejar cirurgia.
Parpella caiguda: és la parpella o és la cella?
És la confusió més freqüent a la parpella superior, i equivocar-se té conseqüències. Quan el que ha descendit és la cella, operar la parpella i treure pell no corregeix el problema: pot fins i tot baixar més la cella i accentuar la sensació de mirada pesada. Hi ha a més una tercera possibilitat que convé descartar sempre, la ptosi palpebral veritable, en què la parpella cobreix part de la pupil·la perquè el múscul elevador ha perdut força; aquest cas requereix un gest quirúrgic diferent i no una simple resecció de pell. Per això a la consulta valoro sempre la posició de la cella, l’obertura real de l’ull i la simetria entre ambdós costats abans de plantejar res.
Recuperació
És una de les cirurgies facials de recuperació més ràpida. Els punts de la parpella superior es retiren cap al cinquè o setè dia, i la majoria de pacients reprèn la seva vida social entre els 7 i els 10 dies, amb l’ajuda d’unes ulleres de sol els primers dies. La inflor i l’hematoma són màxims cap a les 48 hores i després baixen de pressa. Quan s’opera només per dins de la parpella inferior, sense incisió externa, la recuperació sol ser encara més discreta. La sensació de sequedat ocular o de tibantor lleu durant algunes setmanes és normal i transitòria.
Preguntes freqüents
Queden cicatrius visibles?
A la parpella superior la incisió s’amaga al plec natural i queda oculta amb l’ull obert. A la inferior, quan el problema són només les bosses, moltes vegades es pot operar per dins de la parpella sense cap cicatriu externa; si a més sobra pell, la incisió va just sota les pestanyes i també acaba sent molt discreta. Les parpelles són una de les zones del cos on millor cicatritza la pell.
Quant dura el resultat d’una blefaroplàstia?
És de les cirurgies facials més duradores. A la parpella superior el resultat sol mantenir-se entre 10 i 15 anys, i en molts pacients no cal reoperar mai. A la inferior, el greix retirat no torna a acumular-se. El que sí que continua el seu curs és l’envelliment general: la pell continua perdent elasticitat i la cella pot continuar descendint, de manera que anys després pot reaparèixer certa sensació de parpella pesada, encara que gairebé mai amb la intensitat prèvia.
Es pot combinar amb altres procediments?
Sí, i sovint és el més raonable. La combinació més habitual és amb una elevació de la cua de la cella, quan el descens d’aquesta contribueix al problema. També és freqüent associar empelt de greix propi al solc de l’ull o al pòmul, precisament per no deixar la mirada buidada. I en pacients que a més consulten pel terç mitjà o el coll, la blefaroplàstia s’integra amb naturalitat en un lifting, aprofitant una única anestèsia i una única recuperació.