Lifting deep plane: què aporta davant del lifting clàssic

El lifting deep plane, o lifting de pla profund, no és una marca comercial ni una moda passatgera: és una variant tècnica del [lifting facial clàssic](/ca/especialitats/lifting-facial), descrita per primera vegada per Sam Hamra el 1990. En lloc de tensar la pell o plicar el SMAS per sobre, allibera els lligaments que fixen la galta a l’estructura òssia i mobilitza pell, greix subcutani i SMAS com un sol bloc. A la pràctica, això permet corregir millor el descens del pòmul i el solc nasogenià, i tancar la pell sense que sostingui tensió. No és una tècnica superior en abstracte al lifting clàssic sobre el SMAS: és la que convé quan el problema és al pla profund del rostre, i no només en l’excés de pell.

En què es diferencia exactament del lifting clàssic sobre el SMAS?

El lifting clàssic més estès treballa sobre el SMAS mitjançant plicatura: aquesta capa muscular i fibrosa es plega o se sutura sobre si mateixa, sense desenganxar-la del tot del pla que té a sota, i la pell es redrapeja i es tensa per sobre. El deep plane va un pas més enllà: desenganxa el SMAS dels plans profunds i allibera, en un ordre concret —primer el lligament orbicular i el masseterí, el zigomàtic al final, perquè els dos primers obren l’espai que fa segura l’alliberament del tercer—, els lligaments de retenció que mantenen la galta fixada a l’estructura òssia. El resultat és un penjall compost per pell, greix subcutani, SMAS i, al coll, platisma, que es desplaça com una sola unitat, sense plans independents que cadascun es mogui pel seu compte. La conseqüència directa és que la pell deixa de ser l’element que sosté el resultat: el sosté el pla profund, i la pell es limita a cobrir, tancant sense tensió.

Què aporta davant la tècnica clàssica, a la pràctica?

La plicatura del SMAS millora de forma fiable la línia mandibular i el coll, però té un límit conegut des de fa dècades: amb prou feines corregeix el solc nasogenià, perquè aquest plec depèn sobretot del descens del greix malar i del lligament zigomàtic, una estructura que la plicatura no arriba a alliberar. Va ser precisament aquesta limitació la que va portar Hamra a descriure el deep plane: en alliberar el lligament zigomàtic i mobilitzar el greix malar juntament amb la pell i el SMAS, la tècnica sí que actua sobre el solc nasogenià i sobre el descens del pòmul, no només sobre la flaccidesa cutània de la línia mandibular i el coll. L’altre avantatge, menys visible però igual de rellevant, és la cicatriu i la durabilitat: com que la pell no sosté la tensió del resultat, tanca de forma més laxa, tendeix a madurar millor —a l’article sobre les cicatrius del lifting facial explico aquest procés amb més detall—, i el reposicionament del pla profund sol mantenir-se més temps que un simple redrapejat de pell.

És una tècnica més arriscada?

És més exigent tècnicament, i convé dir-ho amb claredat: la dissecció és més àmplia, transcorre més a prop de les branques del nervi facial que inerven els músculs de l’expressió, i la cirurgia sol durar més que un lifting limitat al pla superficial. Per això depèn més de l’experiència del cirurgià que una plicatura de SMAS. Dit això, les dades disponibles no sostenen que sigui una tècnica insegura en mans entrenades: una metaanàlisi recent que va reunir gairebé 11.000 pacients operats amb aquesta tècnica va trobar una taxa global de complicacions del 6,6%, amb lesió temporal del nervi facial en el 1,2% dels casos —pràcticament sempre reversible en setmanes o mesos— i cap cas de lesió permanent registrat en el conjunt d’estudis analitzats. La regla que previ la majoria d’aquestes lesions és senzilla d’enunciar i exigent d’executar: el pla correcte és aquell en què les branques nervioses mai no arriben a veure’s durant la dissecció. La xifra que de debò importa, més que la de la literatura en conjunt, és la del cirurgià concret que operarà: preguntar quants deep plane ha fet i amb quins resultats és una pregunta legítima abans de decidir-se.

Per a qui té sentit, i per a qui no?

Té sentit quan hi ha un descens real de les estructures del terç mitjà: pòmul caigut, solc nasogenià marcat, pèrdua de la línia mandibular per desplaçament de teixit en bloc i no només per excés de pell. En aquests casos, limitar-se a una plicatura de SMAS o a tensar pell deixa sense resoldre el problema de fons, i el resultat es nota menys natural i dura menys. No té tant sentit, en canvi, en pacients joves amb flaccidesa incipient i limitada a la línia mandibular, on una tècnica més conservadora aconsegueix un resultat equivalent amb una cirurgia més curta i una recuperació més lleugera, ni com a manera de "millorar" un lifting clàssic que ja està ben indicat. Es combina amb freqüència amb lipofilling estructural de pòmuls i temples, i en pacients amb descens de celles, amb un lifting del terç superior; cap d’aquestes combinacions depèn de l’edat del pacient, sinó de quina estructura concreta ha descendit a cada rostre.

Com és la recuperació?

En línies generals segueix el mateix calendari que qualsevol lifting facial: la inflor i els hematomes més visibles remeten en una o dues setmanes, període que detallo amb més precisió a l’article sobre la recuperació setmana a setmana, i a partir d’aquí la majoria de pacients reprèn la seva vida social. La diferència és al terç mitjà: en desenganxar-se una superfície més gran i mobilitzar-se el greix malar com a part del penjall, la inflor als pòmuls i al solc nasogenià pot trigar una mica més a assentar-se que en un lifting limitat al pla superficial, i és normal notar la zona més adormida durant diverses setmanes. El resultat definitiu, amb la inflamació residual ja resolta, es valora a partir del segon o tercer mes, igual que en el lifting clàssic.

El deep plane no substitueix el lifting clàssic sobre el SMAS: el complementa per als casos en què el problema és al pla profund del rostre i no només a la pell. Quina tècnica convé en cada cas concret és una decisió que depèn de l’anatomia, s’explica amb honestedat sobre què pot i què no pot aconseguir cada opció, i es pren a la consulta, no abans.

Especialitat relacionada: Lifting Facial i Rejoveniment

Article relacionat: Recuperació d’un lifting facial: què esperar setmana a setmana

Referències

Sobre l’autor

El Dr. Pablo Vaquero és cirurgià adjunt de Cirurgia Oral i Maxil·lofacial a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron (Barcelona) i cirurgià a l’Institut Maxil·lofacial del Centre Mèdic Teknon. Format a Hong Kong, Buenos Aires i la Charité de Berlín, és Representant Nacional de Trainees d’Espanya davant l’EACMFS i autor de publicacions científiques i del capítol de Cirurgia de Lifting del manual de referència de la SECOM CyC.

Contactar Tots els articles