Rinoplàstia
La rinoplàstia és probablement la cirurgia facial més exigent: el nas ocupa el centre del rostre, canvis de mil·límetres són visibles, i la seva estructura interna condiciona una cosa tan quotidiana com respirar. Per això plantejo cada cas des de les dues vessants alhora, l’estètica i la funcional, i no com si fossin cirurgies diferents.
Quan es recomana?
- Giba (gepa) nasal o un dors que desequilibra el perfil.
- Punta caiguda, ampla o poc definida.
- Desviació nasal, congènita o després d’un traumatisme.
- Dificultat per respirar per desviació del septe o col·lapse de les vàlvules nasals.
- Resultat insatisfactori d’una rinoplàstia prèvia (rinoplàstia secundària).
El meu enfocament
No treballo amb una tècnica única, perquè no tots els nassos admeten la mateixa solució. Segons l’anatomia trio entre un abordatge de preservació —que descendeix el dors conservant-ne l’estructura de suport— o un d’estructural clàssic, i entre via tancada o oberta. Analitzo sempre el perfil facial complet abans d’operar: en força pacients que consulten pel nas, part del desequilibri ve d’un mentó poc projectat, i tractar només el nas no resol el conjunt. Aquesta mirada esquelètica és el que aporta la meva formació en cirurgia maxil·lofacial.
Rinoplàstia oberta o tancada: què canvia
En la rinoplàstia tancada totes les incisions queden dins del nas, sense cap cicatriu externa. En l’oberta s’afegeix una petita incisió a la columel·la —el pont de pell entre les fosses nasals— que permet aixecar la pell i veure directament les estructures. Aquesta visió addicional és determinant en nassos complexos, molt desviats o en reoperacions, on treballar a cegues multiplica el risc d’asimetries. La cicatriu de la via oberta, ben feta, acaba sent pràcticament imperceptible: és una zona que cicatritza molt bé. L’elecció no respon a que una tècnica sigui millor, sinó a quanta precisió exigeix cada cas.
El gruix de la pell condiciona el resultat
És probablement el factor que més expectatives frustra quan no s’explica abans d’operar. La cirurgia actua sobre l’esquelet del nas —os i cartílag—, però el que es veu és la pell que el recobreix. Una pell fina revela cada detall del treball estructural, cosa que permet definicions molt marcades però també deixa al descobert qualsevol irregularitat. Una pell gruixuda, en canvi, actua com una manta: esmorteeix el relleu, triga molt més a desinflamar i limita quanta definició es pot aconseguir a la punta, per molt bé que s’hagi treballat a sota. No és un problema, és una condició de partida que cal conèixer i dir amb claredat a la consulta.
Riscos reals i com es minimitzen
La rinoplàstia és una cirurgia segura, però convé conèixer-ne els riscos abans de decidir. Els més freqüents són la inflamació prolongada, sobretot a la punta i en pells gruixudes, i petites irregularitats del dors que s’aprecien al tacte quan baixa la inflor. El sagnat sol ser lleu i autolimitat. La complicació que més preocupa els pacients —quedar-se pitjor que abans— existeix, i és la raó per la qual la rinoplàstia secundària és una subespecialitat en si mateixa: s’estima que entre un 5 i un 15 % de les rinoplàsties primàries acaben plantejant un retoc. Reduir aquest risc passa per una planificació acurada, no prometre resultats que l’anatomia no permet, i ser conservador: sempre es pot treure més en un segon temps, però tornar estructura eliminada és molt més difícil.
Recuperació
La fèrula es retira cap al setè dia, i és llavors quan la majoria de pacients pot tornar a la seva vida normal, encara amb inflor evident. Els hematomes perioculars, si apareixen, es resolen en 10-14 dies. A partir del primer mes l’aspecte ja és socialment còmode, però convé entendre que el nas continua canviant durant molt de temps: la inflamació de la punta és l’última a marxar i el resultat definitiu no es valora fins als 12 mesos, o fins a 18-24 en pells gruixudes i en rinoplàsties secundàries. És la cirurgia facial que més paciència exigeix.
Preguntes freqüents
És dolorós operar-se el nas?
Menys del que la majoria tem. El dolor pròpiament dit sol ser lleu i es controla amb analgèsia habitual. El que de veritat incomoda els primers dies és l’obstrucció nasal: respirar només per la boca resulta molest i altera el son. Avui s’usen taponaments molt menys agressius que fa anys, i en molts casos ni tan sols són necessaris, cosa que ha canviat força l’experiència del postoperatori.
A quina edat es pot operar el nas?
Convé esperar que el creixement facial hagi acabat, cosa que passa al voltant dels 16 anys en les noies i els 17-18 en els nois. Operar abans pot alterar el desenvolupament del terç mitjà facial. Hi ha excepcions: una obstrucció respiratòria important o un traumatisme amb deformitat marcada poden justificar intervenir abans, prioritzant la funció. Per dalt no hi ha límit d’edat mentre l’estat de salut ho permeti.
Quan es planteja una rinoplàstia secundària?
Mai abans dels 12 mesos de la primera cirurgia, i preferiblement passat un any complet: fins llavors la inflamació residual pot estar donant una imatge que no és la definitiva, i reoperar sobre teixits encara en procés de cicatrització empitjora el resultat. La rinoplàstia secundària és tècnicament més difícil que la primera —hi ha teixit cicatricial, l’anatomia està alterada i sovint falta cartílag, que cal reposar amb empelts— i per això requereix una planificació encara més acurada.