Mentoplàstia
El mentó és probablement l’estructura facial que més influeix en el perfil i a la qual menys atenció es presta. Bona part dels pacients que hi acudeixen demanant una rinoplàstia tenen, en realitat, un mentó poc projectat: el nas sembla gran perquè el mentó està retret, i operar només el nas no equilibra el conjunt. Per això analitzo sempre el perfil complet abans de plantejar qualsevol cirurgia facial.
Quan es recomana?
- Mentó poc projectat que desequilibra el perfil i fa semblar el nas més gran.
- Mentó excessivament prominent o llarg.
- Angle cervicomentonià poc definit, amb sensació de papada tot i no haver-hi excés de greix.
- Asimetria o desviació del mentó respecte a la línia mitjana facial.
El meu enfocament
Sempre que l’anatomia ho permet prefereixo la mentoplàstia d’avançament, que consisteix a desplaçar el mateix os del pacient a la posició correcta i fixar-lo. Davant l’implant té avantatges que pesen a llarg termini: no hi ha material estrany, no existeix risc d’infecció tardana ni de desplaçament, i permet corregir en tres dimensions alhora —avançar, allargar o escurçar, i centrar el mentó desviat—, cosa que un implant no pot fer. L’implant continua sent una opció vàlida en casos concrets, sobretot quan només falta projecció i el pacient prefereix una cirurgia més senzilla.
Quan el problema no és el mentó, sinó la mandíbula
És la distinció més important d’aquesta consulta. Un mentó pot semblar petit per dos motius molt diferents: perquè l’os del mentó està poc projectat amb una mossegada correcta, o perquè tota la mandíbula està retreta, cosa que sol acompanyar-se d’una mossegada en què les dents superiors queden molt per davant de les inferiors. En el primer cas la mentoplàstia resol el problema. En el segon, avançar només el mentó camufla el perfil però deixa intacta la causa: la mossegada continua igual, amb les seves conseqüències sobre la masticació, el desgast dental i de vegades la respiració nocturna. Allà la solució correcta és la cirurgia ortognàtica, que reposiciona els maxil·lars. Distingir ambdós escenaris exigeix valorar l’oclusió, no només mirar el perfil, i és precisament el que aporta la formació en cirurgia maxil·lofacial.
Per què el mentó influeix en el coll
Molts pacients consulten per una papada que no millora per molt que aprimin, i la causa no és al greix sinó a la posició de l’os. Quan el mentó està retret, l’angle entre el coll i la mandíbula s’obre i la pell del coll perd el suport que dona la projecció òssia, de manera que la zona submentoniana sembla plena encara que no ho estigui. Avançar el mentó tensa aquesta zona i defineix l’angle cervicomentonià de forma immediata. És la raó per la qual en pacients ben seleccionats una mentoplàstia millora el contorn del coll més que un tractament dirigit al greix, i per la qual de vegades es combinen ambdós gestos en una mateixa cirurgia.
Recuperació
La incisió es fa per dins de la boca, de manera que no queda cap cicatriu visible. La inflamació és màxima entre el segon i el tercer dia i baixa de forma clara durant la primera setmana; la majoria de pacients reprèn la seva activitat social cap als 10 dies. Durant les primeres setmanes es recomana dieta tova i evitar cops a la zona. És habitual notar el llavi inferior i el mentó adormits, una alteració transitòria de la sensibilitat que es recupera progressivament al llarg de les setmanes o els primers mesos.
Preguntes freqüents
És millor un implant de mentó o moure l’os?
Depèn de què calgui corregir. Si només falta projecció cap endavant, ambdues opcions donen bon resultat i l’implant suposa una cirurgia una mica més senzilla. Però si a més cal allargar o escurçar el mentó, o centrar-lo perquè està desviat, l’implant no ho pot fer: només afegeix volum en una direcció. A més, moure l’os propi evita per sempre els riscos associats a un material estrany que, encara que poc freqüents, existeixen i poden aparèixer anys després.
Es pot combinar amb una rinoplàstia?
Sí, i en molts casos és el que de veritat equilibra el perfil. Quan el mentó està retret, reduir el nas sense tocar-lo pot deixar un resultat que continua sense veure’s harmònic, perquè el problema no era només nasal. Combinar ambdós gestos en una mateixa cirurgia suposa una sola anestèsia i una sola recuperació, i permet valorar el perfil com un conjunt en lloc de per parts.